De la joventut organitzada i combativa contra la precarietat
Aquest 1 de maig sortim als carrers, no només per a defensar els drets i la dignitat de la classe treballadora, sinó per proposar alternatives realistes que ofereixin sortides al sistema de classes i a la seva fase de col·lapse global en la qual ens trobem actualment.
Aquest últim any, en el context i en el nom de la pandèmia, hem sigut nosaltres, les treballadores, les joves, les migrades, les dones, les trans, les que hem patit l’abandonament i la precarització, mentre estem sostenint la vida.
Vivim sota un sistema mundial que s’ha construït basant-se en el colonialisme i el patriarcat. Aquests sistemes d’opressió són els pilars fonamentals que sostenen tot sistema de classes.
En aquest marc de col·lapse i guerra contra la vida, per una part, qui la sosté, qui subjecta els pilars de l’economia global des de la baula més baixa i qui més violentament pateixen l’explotació capitalista, són precisament qui més estan patint les conseqüències d’aquesta pandèmia i aquesta crisi econòmica. Per altra banda, som les joves treballadores qui ens enfrontem a una situació d’incertesa i precarització que no encaixen en absolut amb les promeses de desenvolupament capitalista que en van vendre, qui estem veient perillar el nostre futur laboral, els nostres drets més bàsics inclosos el treball tal com el coneixem avui dia i el nostre propi planeta.
Així, com joventut ens hem d’enfrontar a unes condicions que inciten al desànim: major taxa d’atur juvenil a Europa, nul·les expectatives de futur, precarietat laboral, incapacitat d’emancipació. Empreses com Deliveroo, Uber Eats, Glovo i un llarg llistat reprodueixen noves formes d’explotació sota els anomenats falsos autònoms. Treballadors, en la seva majoria migrats, convertits en subjectes de rendiment baix la falsa bandera de la “Llibertat de treballar” quan un vol, però la supressió d’un domini extern no condueix a una llibertat, sinó que fa que la llibertat i la coacció sigui el mateix. Treball i rendiment s’aguditzen arribant a les més altes quotes d’autoexplotació.
Com a estudiants, també sofrim aquesta creixent precarització en els nostres centres. En la universitat partim d’una desigualtat econòmica imposta per les taxes que exclouen d’entrada a tot qui no se les pugui permetre. A més, el procés educatiu es compon d’una constant cursa d’obstacles basada obtenir els títols els quals no tothom té el capital econòmic, cultural i social per passar cada fase. No és el mateix haver de fer una carrera al mateix temps que es treballa o pagant més que el doble per taxes per no pertànyer a la U.E.
Les universitats i altres institucions de l’educació tampoc escapen d’aquesta dinàmica, de fet participen activament a perpetuar la selecció d’elits dirigents i la ideologia del sistema; a separar la cultura de la vida i a culminar, en definitiva, en un sistema cada vegada més burocràtic, en què el desenvolupament de l’individu ve constret per l’especialització productivista. Existeixen també pràctiques no remunerades, falsos-becaris, beques de col·laboració, etc. Models hiperprecaritzats que ens obliguen a treballar gratis, a vegades per salaris de misèria, a vegades per falses il·lusions sota la cultura de l’esforç i l’emprenedoria. No és una aleatorietat fatal aquesta circumstància, sinó quelcom intrínsec del sistema, ja que per descomptat hi ha qui es beneficia de tot aquest caos. A la patronal aquest model li serveix per anar disciplinant a una part important de les seves futures treballadores, normalitzant l’arbitrarietat i les condicions de misèria amb les quals volen seguir atacant al conjunt de la classe treballadora.
A més, des del pla Bolonya es fa cada vegada menys compatible treballar i estudiar a la vegada per la presencialitat obligatòria. Per no mencionar la creixent mercantilització en tots els àmbits de la universitat que això ha suposat, deixant via oberta per les empreses mitjançant el Consell Social.Això es tradueix en una enorme precarització del sector científic-investigador i de tots els serveis universitaris que són cada cop més externalitzats, així com un una educació en la qual l’esperit crític universitari es substitueix per una rúbrica constructora de força de treball dòcil i una investigació deslligada als problemes socials i que mercantilitza cada cop més el saber i acredita la propietat del coneixement.
Per això fem una crida a l’organització de tota la classe treballadora posant el focus en la intersecció entre la joventut com a potencial subjecte revolucionari de la nostra època i en les dones i dissidents sexuals així com les persones racialitzades i colonitzades com les classes explotades que sostenen el món i des de les quals s’estan construint nous paradigmes revolucionaris que critiquen el sistema capitalista des de la seva arrel.
A dalt les que lluiten! Per una educació lliure en una societat sense classes!